APARELLS DE COMUNICACIÓ QUE UTILITZEN ONES ELECTROMAGNÈTIQUES

4.1 - LA TELEGRAFIA SENSE FILS

Des de les primeres experiències de transmissió per radioelectricitat, el principi del telègraf Morse va ser utilitzat per assegurar les transmissions de missatges per ràdio. El principi de codificació és el mateix, però ara els impulsos no es transmeten per un suport físic (el cable), sinó mitjançant ones de ràdio. En aquest moment la transmissió de la informació s'acabava d'alliberar de pràcticament tots els obstacles, no quedava més que perfeccionar el sistema per arribar als sistemes de transmissió més moderns del segle XX i segle XXI.
El codi Morse encara que no s'utilitzi actualment, encara s'utilitza com a sistema de transmissió de socors en l'exèrcit i com a passatemps entre els radioaficionats. El seu mèrit és de ser fàcilment descodificable "d'oïda" per un operador especialment format i un emissor-receptor poc sofisticat. La gran eficàcia de la transmissió ràdio en Morse és la possibilitat de desxifrar un senyal "tot-o-res" amb una relació de senyal molt petita.


 4.2 - LA RÀDIO.


La ràdio ha estat un dels vehicles culturals més importants en la societat actual, com a mínim fins a l'aparició de la televisió. Malgrat això,  la ràdio es manté encara viva i esdevé un sistema participatiu i molt més proper al públic general. En aquest sentit, un fenomen relativament recent és l'aparició d'emissores municipals d'abast molt reduït, però que informen d'un àmbit molt proper als oïdors.

La comunicació a través d’ones electromagnètiques requereix un sistema de codificació de la informació i un sistema d’emissió, al mateix temps que un sistema de recepció capaç de descodificar la informació, de manera que el canal de comunicació entre l’emissor i el receptor són les ones electromagnètiques.

 4.3 - LA TELEVISIÓ I LA TDT.

La transmissió a distància d'imatges en moviment ha estat la conseqüència del desenvolupament de la ràdio. El seu èxit ha estat molt gran i ha esdevingut un dels mitjans de comunicació amb més influència sobre la població.

TDT

El sistema de transmissió dels senyals de televisió emprat fins fa uns anys era analògic i ha anat evolucionant al sistema digital. És l’anomenada Televisió Digital Terrestre (TDT) que es fonamenta en un acord tècnic entre fabricants, pera l’àmbit europeu, sota la norma o estàndard DVB-T. La TDT millora substancialment les prestacions en TV: millor qualitat d’imatge i de so, immunitat a les interferències, més emissores en el mateix espai radioelèctric, més informació annexa transmesa en paral·lel (dades del programa, subtítols, altres idiomes)

                                                     
                             


4.4 - LA TELEFONIA MÒBIL.

 En la telefonia mòbil els aparells són autònoms, es desplacen amb l'usuari. La connexió amb la xarxa de comunicació es fa a través d'ones electromagnètiques. La telefonia mòbil és una evolució de les comunicacions per ones electromagnètiques entre l'aparell mòbil i una estació repetidora fixa connectada al sistema de telefonia convencional.

Aquests aparells tenen connexió amb les centrals telefòniques a través d’antenes que estan repartides pel territori i formen cèl·lules, que són zones a les quals donen cobertura, i formen una xarxa específica de comunicació entre mòbils i o telèfons fixos. Aquestes cèl·lules reben i emeten el senyal cap al mòbil i cap a les centrals que gestionen informàticament tot el trànsit de trucades de la xarxa. D’aquesta manera, els mòbils poden treballar amb potències molt baixes. Així es pot reduir la grandària i reduir el pes de l’aparell i de les bateries. En el moment que un mòbil està connectat, els sistemes informàtics de la central el tenen localitzat per poder adreçar-hi les trucades. La gestió de la trucada es duu a terme en centrals terrestres; els mòbils, per tant, no es comuniquen directament entre ells. La creació d’una xarxa de comunicació per telefonia mòbil necessita la instal·lació de multitud d’antenes en el territori per cobrir els usuaris; hi ha, però, zones remotes que no tenen cobertura.

4.5- LES COMUNICACIONS VIA SATÈL·LIT.

La comunicació per ones electromagnètiques presta grans serveis a la societat i ha anat assolint noves fites tecnològiques, com la transmissió d’imatges per mitjà de la televisió i el gran salt en passar de les ones terrestres a l’espai, a través de satèl·lits de comunicacions, aconseguint posar en comunicació de manera permanent punts del planeta allunyats desenes de milers de quilòmetres. El primer satèl·lit de comunicacions fou l'SPUTNIK I, llançat a l’espai l’any 1957. El satèl·lit de comunicacions internacionals INTELSAT I, va ser posat en òrbita el 1965, i permetia 480 vies simultànies de telefonia. Posteriorment, la posada en òrbita de satèl·lits ha estat constant, i se n’ha ampliat el camp d’aplicació a la telefonia, la televisió, la meteorologia, la localització, l’espionatge, etc.

La telefonia, durant molts anys, ha emprat el cable com a mitjà de transmissió. Actualment conviu amb la telefonia mòbil. En el cas de la ràdio i la televisió, que tradicionalment han emprat les ones electromagnètiques, actualment conviuen també amb la connexió per cable.

4.6 – El GPS.

 El GPS funciona mitjançant una xarxa de 24 satèl·lits en òrbita sobre el planeta terra , a 20 200 km d'altura , amb trajectòries sincronitzades per cobrir tota la superfície de la Terra. Quan es desitja determinar la posició, el ​​receptor que s'utilitza per a això localitza automàticament com a mínim quatre satèl·lits de la xarxa , dels quals rep uns senyals indicant la identificació i l'hora del rellotge de cadascun d'ells . Amb base en aquests senyals , l'aparell sincronitza el rellotge del GPS i calcula el temps que triguen a arribar els senyals a l'equip , i de tal manera mesura la distància al satèl·lit mitjançant triangulació  , la qual es basa a determinar la distància de cada satèl·lit respecte al punt de mesurament.